diumenge, 26 de novembre de 2017

LA POLÍTICA DE L'INVISIBLE. «Dedicat al Che, a Gandhi»


Tecnologia, deshumanització, autodestrucció.


Sorgeix un problema: creure’s que l’ésser humà és el privilegiat de la creació, pedra angular del món, l’únic dotat de consciència, intel·ligència, esperit i, en conseqüència, manifesta la seua raó com a últim criteri de realitat, de pensament, actitud i acció.

Altra qüestió: pensar que “temps” és allò que dicta el rellotge, que és lineal, separat de “l’ésser”, “l’eternitat” i la “vida”, que es pot manipular i instrumentalitzar per aconseguir “un benefici” (interessos polítics, econòmics, etc.) allunyant-nos del present, de la realitat.

Un tercer dilema: la dualitat entre l’u i el múltiple, entre vida i mort, entre cos i ànima, entre l’home i el seu entorn, naturalesa o món.

Evidentment, els defensors del “sistema” o model d’usos de la política contemporània, resten convençuts que estes tres qüestions no són qüestionables per invisibles, i que l’actual gestió política, administrativa, legislativa, comercial i econòmica global és l’única viable. FMI, BM, OMC, Trump, Jinping, Putin i, pràcticament tots els governs del món, són via d’instrument executor d’allò que caracteritza l’actual democràcia: explotació, producció, competitivitat, immediatesa... mercantilisme i globalització... tecnologia, consum, economia i creixement continu, indefinit.

Així, haurem de preguntar-nos: En quina situació es troba el món?


Malauradament, la resposta és ben negativa en tots els aspectes: contaminació, devastacions de territoris, d’hàbitats, exterminis d’espècies, desaparició de cultures, de pobles, guerres, racisme, terrorisme, refugiats de guerres, èxodes del desesper, fam, misèria, mortaldats, corrupció política general, escandalós augment de la pobresa i un llarg etc. d’aquestes calamitats que responen al present i no a una ment pessimista: és resultat d’aquesta manera de pensar o percepció de realitat de la nostra civilització, començant per la colonització.

El pressupost mundial militar augmenta cada any d’una manera alarmant, les multinacionals són forces supranacionals que imposen les normatives, els bancs resten al servei dels guanys de l’especulació, els polítics obrin les mans a tots ells i la corrupció les ompli.

On queda la majoria pobra del planeta? ¡Són invisibles per tots ells! La política de l’invisible és allò que marca la pauta a les agendes dels governs democràtics, el més trist és que llei i justícia també ho practiquen:

El patiment de famílies amb treballs precaris que no arriben a final de mes... milers de xiquets famèlics... milers de desnonats... persones dependents que moren esperant l’ajuda de l’estat... milers que cada any es suïciden causa de la crisi econòmica... milers d’innocents que moren ofegats a les nostres costes per la hipòcrita i criminal política europea... persones majors que han mort víctimes de l’estafa dels bancs... pèrdua de drets socials...etc., etc.

On és el polític? On és la política? On és la justícia? Si a tot açò afegim els problemes abans referits, la pregunta final és:

ON ANEM? QUÈ VOL DIR «ÉSSER HUMÀ»? QUÈ ÉS EL MÓN?

Som en un moment històric on les ideologies polítiques han arribat a l’atzucac. Gran part de la societat viu el desencís, el rebuig generalitzat al fum institucional que exhalen els seus investits.

L’engany, la falsedat, la mentida... durant massa anys la paraula del polític ha estat desvaloritzada. Hui, la majoria de les persones no te cap fe, il·lusió ni esperança amb el “candidat” de torn perquè les seues grans promeses “de futur” saben que mai no es faran realitat, es un fet empíric. La corrupció generalitzada ho confirma encara més.

La vida política, d’un costat, i la vida pública, de l’altre, han enderrocat el seu pont, el seu lligam vital.

Què fer?

La situació és ben greu. Els més “optimistes”, els politicòlegs, els intel·lectuals més preparats del “sistema”, admeten la decadència i el fracàs, tanmateix, continuen defensant el capitalisme i parlen de reformes:

“Hui, la situació no és la mateixa que la dels anys 30 del segle passat, doncs la gent és més culta, està més preparada... malgrat tot, existeix una qualitat de vida que abans mai no ha estat... així, calen noves reformes per flexibilitzar oportunitats de feina, impulsar la producció, dinamitzar la competitivitat...”

En resum, els «il·lustrats» del sistema anhelen quelcom paregut a “humanitzar el capitalisme”, i això resta impossible per incompatible, exactament igual que la seua iniciativa d’una “economia verda”.

¡No tenen clar com gestionar la situació!

La persona política “conscient” del tres punts mencionats al principi de l’article, sap perfectament que el temps de les reformes s’ha esgotat, que naix caduca tota actuació encaminada a aquest afer.

El planeta és, de fa un temps, en deute ecològic, ens ha mostrat els seus límits, els quals ¡Ja han segut sobrepassats! És per aquest motiu que urgeix un canvi, una transformació en la nostra manera de vorer i entendre el món, cultural, social, espiritual. Educar-nos en l’ecocentrisme (no l’antropocentrisme) i l’ecosofia, en la pluralitat de percepcions de món, de visions.

El planeta n’és un ésser viu i nosaltres som part constitutiva d’aquest ésser, sent així, restem connectats, integrats en esta trama d’ecosistemes que conforma la Vida.

Els humans som éssers interconnectats, interdependents, i això significa que la nostra vida “humana” ha de transcórrer acord amb el ritme de la resta d’éssers, de la totalitat o Vida, diguem-li Temps.

“L’Amor per la Vida” és fonament humà, és allò que crea l’harmonia del present implicant-nos conscientment en la mateixa creació constant a través de les nostres actituds i pensaments, paraules i actes. Esta espontaneïtat del bé humà fa que no hagen repercussions negatives en futures generacions, doncs no serà necessari instrumentalitzar res per “treure'n profit” quan es viu el “present”, quan es viu el “temps” o ritme de l’ésser. ¡Nosaltres som “temps”! I això és la Vida.

S’allunya també tota “dualitat”, humans-món; humans-déu; dretes-esquerres, etc., no hi ha jerarquies, sent el diàleg respecte mutu que condueix a l’encreuament de camins per superar conflictes.

UNA SITUACIÓ LÍMIT, ALTAMENT PERILLOSA. EL MÓN TECNOLÒGIC.

Allunyats de les consideracions abans referides, l’actual món s'encamina inevitablement cap a la seua ruïna. El capitalisme salvatge i la tecnologia són eines polítiques de la invisibilitat:

Es destrueixen muntanyes, es contaminen territoris, oceans, terres fèrtils, s’exterminen espècies, es fabrica armament, moren milions d’innocents... però “no es vol vorer” aquesta realitat perquè ens hem “abstret del temps”, dels “ritmes sagrats” de la naturalesa on pertanyem. Tot allò tràgic esdevé “invisible” perquè és resultat dels llocs de feina (la naturalesa com objecte d’explotació i de negoci), del jornal o suport de les famílies. És comodí del llenguatge polític la monetització general.

Així, cap polític és capaç de parlar de “decreixement” o de plantar-li cara a les multinacionals criminals que devasten territoris, hàbitats i pobles, tot el contrari, els donaran suport i privilegis amb la música de fons de les seues hipòcrites RSC i Fundacions.

Però si l’afer de les polítiques econòmiques ja fa invisible les conseqüències de les seues tasques, les “noves tecnologies” rematen definitivament tot indici d’humanitat, esterilitzant el nostre esperit.

La tecnologia ens separa radicalment del món espiritual, dels lligams de l’ésser humà amb la totalitat. Els nostres sentits són anihilats perdent la consciència del temps, desvirtuant els compromisos en les nostres relacions socials, mediambientals i polítiques, conformant una societat alienada.

Tanmateix, aquesta fractura, aquesta “pèrdua vital” de vincle amb el nostre ecosistema, és viscuda amb tota “normalitat” per considerar-ho factor d’èxit econòmic i de qualitat de vida, com ja havíem intuït.

La persona política “conscient”, sap que aquest món no és habitable (li és impossible realitzar-se com a polític i com a persona, no pot arribar a la plenitud). El món dels displays, de la realitat virtual o de la robòtica, encaminat a substituir els “sentits humans” controlant la voluntat i els sentiments, desitja implantar-se i dominar el món amb “pensament únic”, destruint per complet l’ésser humà, furtant-li el seu centre, la seua “essència d’ésser”, convertint-lo en un mer “objecte”.

Som, ara mateix, allunyats del diàleg amb la naturalesa i el món, desarrelats de la terra, del nostre propi cos sagrat, vivint els dictats de la raó tecnològica, dels tecnòcrates. Som dintre un contenidor, allí ens conviden a experimentar la felicitat, la llibertat i la democràcia sense adonar-nos-en que la nostra consciència no és lliure, sinó bombardejada les 24h. per la maquinària publicista del sistema, amén dels discursos polítics capitalistes en nom del progrés i del “futur”.
Tot aquell que es rebel·le, critique, satiritze, que alçe la seua veu per defensar els seus drets tant al carrer com a les xarxes socials, serà immediatament sancionat o empresonat pel mateix Draco legislador del sistema que defensa i exonera als seus corruptes coreligionaris que furten milions d’euros de diner públic.

Si, dintre nosaltres som infeliços, vivim disgustats, amb un estat d’ansietat i preocupació continu... i açò el “sistema” ens ho fa invisible! Som esclaus! Vivim contínuament amenaçats!

QUINA SOLUCIÓ?

Els polítics menteixen descaradament quan parlen d’un futur favorable per la oferta laboral. Els últims avanços tecnològics estan desplaçant la mà d’obra humana, és inevitable, doncs, la seua imminent producció en massa.

Centenars de feines tradicionals de l’ésser humà són i seran sent substituïdes per màquines. Els “quatre” milionaris del món o gent de poder saben perfectament quin és el seu objectiu: apropiar-se del control sobre totes les coses.

Grans multinacionals, grans superfícies i entitats financeres, amb la col·laboració dels seus complimentats polítics, eviten que la “persona” puga viure dignament de la agricultura, de la seua xicoteta empresa o botiga inventant noves taxes, incrementant impostos o legislant normatives encaminades a importunar, angoixar i atipar els seus propietaris, apropiant-se del mercat. S'abandonen els pobles, la natura. Així actuen aquestes grans empreses contraries a la democràcia que, tanmateix, gaudeixen de grans privilegis fiscals entre altres, provocant un efecte devastador sobre milers de milions de pobres al món, sobre el medi ambient i sobre la naturalesa.

No hi ha alternativa: s’ha de treballar per a aquestos apòstols mercantilistes precàriament i sense drets, que per això són forces supranacionals, legislatives, i ara també, amb els seus tribunals d’arbitratge, “justicieres”.

D’altra banda, la majoria de ciutadans viuen absorts amb els seus mòbils la major part del dia, els seus cervells bullen, nogensmenys, allò pitjor està per arribar: prompte restaran tancats dintre ses habitacions amb les seues ulleres de realitat virtual caminant per la muralla xinesa o viatjant cap a Mart, mentre altres estaran fornicant amb una seductora bellesa cibernètica... a molts d’aquestos se’ls oblidarà fins i tot de menjar, ho faran en un restaurant virtual! Què podem esperar?

Evidentment, els polítics conscients han estat marginats, foragitats o crucificats pel “sistema”, la indecència ha assaltat les urnes amb les eines dels poderosos (diner, mitjans de comunicació i connivència amb altes instàncies), cohonestat tot per eixos jutges mediàtics que els interessa un comí el bé comú i l’interès general.

Autèntics indesitjables, individus erms de tota erudició, desenvolupen les polítiques deshumanitzades del capitalisme, les polítiques de l’invisible.

Així doncs, hi ha, per la persona conscient, tres camins:

1. Isolar-se del món fins que rebente tot.

2. Ingressar en la societat del “borregam” abillat d’indiferència fins que rebente tot.

3. Buscar alternatives fora de l’actual model polític-ideològic que reintegren l’ésser humà al lloc que li correspon, que és, com abans hem dit, la naturalesa i el món, participant en la gestació del present amb respecte, unió en la diversitat i compromís.

Som conscients que aquesta Vida és totalment incompatible amb la tecnocràcia i l’actual democràcia, urgeix una transformació, un canvi polític immediat que restaure la dignitat, la llibertat i la concòrdia a l’ésser humà.

Però, cóm es fa açò en una societat que prefereix que seguisca governant la podridura política-empresarial, autèntiques bandes criminals, abans que aquells la qual praxi política actua contra les injustícies del sistema, encara absents de cap delicte? Que venen els anti-sistema! Resa la veu capitalista. Aquesta gentola demonitza tot allò que atempta contra els seus interessos! I tenen molt ben adoctrinats els «asnals» oïts que ompli gom a gom els seus predis...

Si, Che, Mira’ls! Segueixen caminant amb el cap ben alt perquè continuen de merda fins el coll.

Ah, Gandhi, jo també ho sé, ara mateix, la Mare Terra, eixa gran Consciència de la qual tots en participem, està iniciant, davant nostra indolència, la seua pròpia Revolució. Si no actuem radical i urgentment, serà la pitjor solució.

¡El teu esperit! Che, ¡La teua actitud! Gandhi. La vostra Revolució ha de ser el nostre deure, per tots aquells que volem un nou món.