Sorgeix
un problema: creure’s que l’ésser humà és el privilegiat de la
creació, pedra angular del món, l’únic dotat de consciència,
intel·ligència, esperit i, en conseqüència, manifesta la seua raó
com a últim criteri de realitat, de pensament, actitud i acció.
Altra
qüestió: pensar que “temps” és allò que dicta el rellotge,
que és lineal, separat de “l’ésser”, “l’eternitat” i la
“vida”, que es pot manipular i instrumentalitzar per aconseguir
“un benefici” (interessos polítics, econòmics, etc.)
allunyant-nos del present, de la realitat.
Un
tercer dilema: la dualitat entre l’u i el múltiple, entre vida i
mort, entre cos i ànima, entre l’home i el seu entorn, naturalesa
o món.
Evidentment,
els defensors del “sistema” o model d’usos de la política
contemporània, resten convençuts que estes tres qüestions no són
qüestionables per invisibles, i que l’actual gestió política,
administrativa, legislativa, comercial i econòmica global és
l’única viable. FMI, BM, OMC, Trump, Jinping, Putin i,
pràcticament tots els governs del món, són via d’instrument
executor d’allò que caracteritza l’actual democràcia:
explotació, producció, competitivitat, immediatesa... mercantilisme
i globalització... tecnologia, consum, economia i creixement
continu, indefinit.
Així,
haurem de preguntar-nos: En quina situació es troba el món?
Malauradament,
la resposta és ben negativa en tots els aspectes: contaminació,
devastacions de territoris, d’hàbitats, exterminis d’espècies,
desaparició de cultures, de pobles, guerres, racisme, terrorisme,
refugiats de guerres, èxodes del desesper, fam, misèria,
mortaldats, corrupció política general, escandalós augment de la
pobresa i un llarg etc. d’aquestes calamitats que responen al
present i no a una ment pessimista: és resultat d’aquesta manera
de pensar o percepció de realitat de la nostra civilització,
començant per la colonització.
El
pressupost mundial militar augmenta cada any d’una manera alarmant,
les multinacionals són forces supranacionals que imposen les
normatives, els bancs resten al servei dels guanys de l’especulació,
els polítics obrin les mans a tots ells i la corrupció les ompli.
On
queda la majoria pobra del planeta? ¡Són invisibles per tots ells!
La política de l’invisible és allò que marca la pauta a les
agendes dels governs democràtics, el més trist és que llei i
justícia també ho practiquen:
El
patiment de famílies amb treballs precaris que no arriben a final de
mes... milers de xiquets famèlics... milers de desnonats... persones
dependents que moren esperant l’ajuda de l’estat... milers que
cada any es suïciden causa de la crisi econòmica... milers
d’innocents que moren ofegats a les nostres costes per la hipòcrita
i criminal política europea... persones majors que han mort víctimes
de l’estafa dels bancs... pèrdua de drets socials...etc., etc.
On
és el polític? On és la política? On és la justícia? Si a tot
açò afegim els problemes abans referits, la pregunta final és:
ON
ANEM? QUÈ VOL DIR «ÉSSER HUMÀ»? QUÈ ÉS EL MÓN?
Som
en un moment històric on les ideologies polítiques han arribat a
l’atzucac. Gran part de la societat viu el desencís, el rebuig
generalitzat al fum institucional que exhalen els seus investits.
L’engany,
la falsedat, la mentida... durant massa anys la paraula del polític
ha estat desvaloritzada. Hui, la majoria de les persones no te cap
fe, il·lusió ni esperança amb el “candidat” de torn perquè
les seues grans promeses “de futur” saben que mai no es faran
realitat, es un fet empíric. La corrupció generalitzada ho confirma
encara més.
La
vida política, d’un costat, i la vida pública, de l’altre, han
enderrocat el seu pont, el seu lligam vital.
Què
fer?
La
situació és ben greu. Els més “optimistes”, els politicòlegs,
els intel·lectuals més preparats del “sistema”, admeten la
decadència i el fracàs, tanmateix, continuen defensant el
capitalisme i parlen de reformes:
“Hui,
la situació no és la mateixa que la dels anys 30 del segle passat,
doncs la gent és més culta, està més preparada... malgrat tot,
existeix una qualitat de vida que abans mai no ha estat... així,
calen noves reformes per flexibilitzar oportunitats de feina,
impulsar la producció, dinamitzar la competitivitat...”
En
resum, els «il·lustrats» del sistema anhelen quelcom paregut a
“humanitzar el capitalisme”, i això resta impossible per
incompatible, exactament igual que la seua iniciativa d’una
“economia verda”.
¡No
tenen clar com gestionar la situació!
La
persona política “conscient” del tres punts mencionats al
principi de l’article, sap perfectament que el temps de les
reformes s’ha esgotat, que naix caduca tota actuació encaminada a
aquest afer.
El
planeta és, de fa un temps, en deute ecològic, ens ha mostrat els
seus límits, els quals ¡Ja han segut sobrepassats! És per aquest
motiu que urgeix un canvi, una transformació en la nostra manera de
vorer i entendre el món, cultural, social, espiritual. Educar-nos en
l’ecocentrisme (no l’antropocentrisme) i l’ecosofia, en la
pluralitat de percepcions de món, de visions.
El
planeta n’és un ésser viu i nosaltres som part constitutiva
d’aquest ésser, sent així, restem connectats, integrats en esta
trama d’ecosistemes que conforma la Vida.
Els
humans som éssers interconnectats, interdependents, i això
significa que la nostra vida “humana” ha de transcórrer acord
amb el ritme de la resta d’éssers, de la totalitat o Vida,
diguem-li Temps.
“L’Amor
per la Vida” és fonament humà, és allò que crea l’harmonia
del present implicant-nos conscientment en la mateixa creació
constant a través de les nostres actituds i pensaments, paraules i
actes. Esta espontaneïtat del bé humà fa que no hagen
repercussions negatives en futures generacions, doncs no serà
necessari instrumentalitzar res per “treure'n profit” quan es viu
el “present”, quan es viu el “temps” o ritme de l’ésser.
¡Nosaltres som “temps”! I això és la Vida.
S’allunya
també tota “dualitat”, humans-món; humans-déu;
dretes-esquerres, etc., no hi ha jerarquies, sent el diàleg respecte
mutu que condueix a l’encreuament de camins per superar conflictes.
UNA
SITUACIÓ LÍMIT, ALTAMENT PERILLOSA. EL MÓN TECNOLÒGIC.
Allunyats
de les consideracions abans referides, l’actual món s'encamina
inevitablement cap a la seua ruïna. El capitalisme salvatge i la
tecnologia són eines polítiques de la invisibilitat:
Es
destrueixen muntanyes, es contaminen territoris, oceans, terres
fèrtils, s’exterminen espècies, es fabrica armament, moren
milions d’innocents... però “no es vol vorer” aquesta realitat
perquè ens hem “abstret del temps”, dels “ritmes sagrats” de
la naturalesa on pertanyem. Tot allò tràgic esdevé “invisible”
perquè és resultat dels llocs de feina (la naturalesa com objecte
d’explotació i de negoci), del jornal o suport de les famílies.
És comodí del llenguatge polític la monetització general.
Així,
cap polític és capaç de parlar de “decreixement” o de
plantar-li cara a les multinacionals criminals que devasten
territoris, hàbitats i pobles, tot el contrari, els donaran suport i
privilegis amb la música de fons de les seues hipòcrites RSC i
Fundacions.
Però
si l’afer de les polítiques econòmiques ja fa invisible les
conseqüències de les seues tasques, les “noves tecnologies”
rematen definitivament tot indici d’humanitat, esterilitzant el
nostre esperit.
La
tecnologia ens separa radicalment del món espiritual, dels lligams
de l’ésser humà amb la totalitat. Els nostres sentits són
anihilats perdent la consciència del temps, desvirtuant els
compromisos en les nostres relacions socials, mediambientals i
polítiques, conformant una societat alienada.
Tanmateix,
aquesta fractura, aquesta “pèrdua vital” de vincle amb el nostre
ecosistema, és viscuda amb tota “normalitat” per considerar-ho
factor d’èxit econòmic i de qualitat de vida, com ja havíem
intuït.
La
persona política “conscient”, sap que aquest món no és
habitable (li és impossible realitzar-se com a polític i com a
persona, no pot arribar a la plenitud). El món dels displays, de la
realitat virtual o de la robòtica, encaminat a substituir els
“sentits humans” controlant la voluntat i els sentiments, desitja
implantar-se i dominar el món amb “pensament únic”, destruint
per complet l’ésser humà, furtant-li el seu centre, la seua
“essència d’ésser”, convertint-lo en un mer “objecte”.
Som,
ara mateix, allunyats del diàleg amb la naturalesa i el món,
desarrelats de la terra, del nostre propi cos sagrat, vivint els
dictats de la raó tecnològica, dels tecnòcrates. Som dintre un
contenidor, allí ens conviden a experimentar la felicitat, la
llibertat i la democràcia sense adonar-nos-en que la nostra
consciència no és lliure, sinó bombardejada les 24h. per la
maquinària publicista del sistema, amén dels discursos polítics
capitalistes en nom del progrés i del “futur”.
Tot
aquell que es rebel·le, critique, satiritze, que alçe la seua veu
per defensar els seus drets tant al carrer com a les xarxes socials,
serà immediatament sancionat o empresonat pel mateix Draco
legislador del sistema que defensa i exonera als seus corruptes
coreligionaris que furten milions d’euros de diner públic.
Si,
dintre nosaltres som infeliços, vivim disgustats, amb un estat
d’ansietat i preocupació continu... i açò el “sistema” ens
ho fa invisible! Som esclaus! Vivim contínuament amenaçats!
QUINA SOLUCIÓ?
Els
polítics menteixen descaradament quan parlen d’un futur favorable
per la oferta laboral. Els últims avanços tecnològics estan
desplaçant la mà d’obra humana, és inevitable, doncs, la seua
imminent producció en massa.
Centenars
de feines tradicionals de l’ésser humà són i seran sent
substituïdes per màquines. Els “quatre” milionaris del món o
gent de poder saben perfectament quin és el seu objectiu:
apropiar-se del control sobre totes les coses.
Grans
multinacionals, grans superfícies i entitats financeres, amb la
col·laboració dels seus complimentats polítics, eviten que la
“persona” puga viure dignament de la agricultura, de la seua
xicoteta empresa o botiga inventant noves taxes, incrementant
impostos o legislant normatives encaminades a importunar, angoixar i
atipar els seus propietaris, apropiant-se del mercat. S'abandonen els
pobles, la natura. Així actuen aquestes grans empreses contraries a
la democràcia que, tanmateix, gaudeixen de grans privilegis fiscals
entre altres, provocant un efecte devastador sobre milers de milions
de pobres al món, sobre el medi ambient i sobre la naturalesa.
No
hi ha alternativa: s’ha de treballar per a aquestos apòstols
mercantilistes precàriament i sense drets, que per això són forces
supranacionals, legislatives, i ara també, amb els seus tribunals
d’arbitratge, “justicieres”.
D’altra
banda, la majoria de ciutadans viuen absorts amb els seus mòbils la
major part del dia, els seus cervells bullen, nogensmenys, allò
pitjor està per arribar: prompte restaran tancats dintre ses
habitacions amb les seues ulleres de realitat virtual caminant per la
muralla xinesa o viatjant cap a Mart, mentre altres estaran fornicant
amb una seductora bellesa cibernètica... a molts d’aquestos se’ls
oblidarà fins i tot de menjar, ho faran en un restaurant virtual!
Què podem esperar?
Evidentment,
els polítics conscients han estat marginats, foragitats o
crucificats pel “sistema”, la indecència ha assaltat les urnes
amb les eines dels poderosos (diner, mitjans de comunicació i
connivència amb altes instàncies), cohonestat tot per eixos jutges
mediàtics que els interessa un comí el bé comú i l’interès
general.
Autèntics
indesitjables, individus erms de tota erudició, desenvolupen les
polítiques deshumanitzades del capitalisme, les polítiques de
l’invisible.
Així
doncs, hi ha, per la persona conscient, tres camins:
1.
Isolar-se del món fins que rebente tot.
2.
Ingressar en la societat del “borregam” abillat d’indiferència
fins que rebente tot.
3.
Buscar alternatives fora de l’actual model polític-ideològic que
reintegren l’ésser humà al lloc que li correspon, que és, com
abans hem dit, la naturalesa i el món, participant en la gestació
del present amb respecte, unió en la diversitat i compromís.
Som
conscients que aquesta Vida és totalment incompatible amb la
tecnocràcia i l’actual democràcia, urgeix una transformació, un
canvi polític immediat que restaure la dignitat, la llibertat i la
concòrdia a l’ésser humà.
Però,
cóm es fa açò en una societat que prefereix que seguisca governant
la podridura política-empresarial, autèntiques bandes criminals,
abans que aquells la qual praxi política actua contra les
injustícies del sistema, encara absents de cap delicte? Que venen
els anti-sistema! Resa la veu capitalista. Aquesta gentola demonitza
tot allò que atempta contra els seus interessos! I tenen molt ben
adoctrinats els «asnals» oïts que ompli gom a gom els seus
predis...
Si,
Che, Mira’ls! Segueixen caminant amb el cap ben alt perquè
continuen de merda fins el coll.
Ah,
Gandhi, jo també ho sé, ara mateix, la Mare Terra, eixa gran
Consciència de la qual tots en participem, està iniciant, davant
nostra indolència, la seua pròpia Revolució. Si no actuem radical
i urgentment, serà la pitjor solució.
¡El
teu esperit! Che, ¡La teua actitud! Gandhi. La vostra Revolució ha
de ser el nostre deure, per tots aquells que volem un nou món.
