Em sembla una ineptitud, de persones sense cap obertura
cultural, el fet de dir: «Se quiere romper España después de 500
años».
Clar,
i jo em pregunte: aleshores, abans del Decret de Nova Planta als
territoris de la Corona d’Aragò, no estava trencada? Quan al Regne
de València i Catalunya la llei perfecta era la seua llibertat
encarnada de tradicions i costums reflectides en els seus Furs, no
estava trencada Espanya? No s'hauran equivocat i en compte de 500
anys en són 300? Perquè si a principis del S. XVIII, el Borbó
Felip V, «En nombre del justo derecho de conquista» abolí els
Furs, eliminà la nostra llengua de l’àmbit de l’educació,
administració, justícia i església, soterrà tradicions i costums
de nostra poble, sent aquests fets històrics i reals, dic, no
m’explique res (o sí).
No
s’entenen les Croades sense l’animadversió al cristianisme; ni
el laïcisme occidental sense els abusos de l'església catòlica;
ni l’anti nord-americanisme sense els últims 241 anys d’història
violenta; ni l'anti-hispanisme sud-americà sense el «descobriment»;
ni l’anticatalanisme sense la Guerra de Successió. Tampoc s'entén
Bush sense Napoleó, Trump sense Andrew Johnson, ni Rajoy sense Franco.
La
consciència històrica es transmet a cadascú de nosaltres a través
de l’experiència històrica dels nostres avantpassats. Recorde
quan era xiquet dir als iaios: «Quan el mal ve d’Almansa a tots
alcança», i no tenia ni idea del que volia dir.
Lamentablement
continuem vivint la cultura de la guerra (la «competitivitat»
globalitzada de la democràcia també és guerra), 40 milions de
soldats al món, més conflictes, més fronts oberts alguns d’ells
insalvables. Siguen disputes culturals, religioses o territorials, el
món sembla abocat al desastre, i més amb el tarannà dels actuals
líders mundials.
Cóm
reprendre la cultura de la pau? Cóm respectar-nos mútuament?
Interculturalitat és la paraula.
Creure
que el model de democràcia i tecnologia del món modern és vital
per la humanitat és estar molt equivocat. Hi ha pobles que no
necessiten desenvolupar-se perquè viuen integrats en la naturalesa,
són naturalesa, són temps, són espai, viuen en harmonia i
feliços... fins que arriba la multinacional, per exemple, Benetton,
i els usurpa les seues ancestrals terres en nom del progrés, la
globalització, la democràcia i la llei. Perquè no existeix el
poble Mapuche, ni Aymará, ni Quechua, ni Guaraní, etc., sols
existeix Argentina i argentins que parlen castellà a l’abràs
d’una única legislació constitucional. No existeix el poble
Tapirapé, ni el Yanomami, ni el Karajá, etc., sols existeix Brasil
i brasilers que parlen portugués a l’abràs d’una única
legislació constitucional. El monoculturalisme està acabant amb les
cultures i amb la diversitat que embelleix el món.
Cada
cultura és una manera de vorer i entendre el món única, una
experiència del viure particular. Som diferents, de vegades
incompatibles, però, com la torre de Babel va ser destruïda per la
divinitat, la Vida tampoc consentirà una relació humana fora de la
seua diversitat, espais on convergeixen el coneixement i l’amor,
els diferents colors i cultures en pro de la col·laboració i
l’harmonia.
L’educació
en la interculturalitat i l’ecosofia (Som món, naturalesa i
cosmos. Som temps, som espai) és imperatiu si volem un món digne.
El diàleg obert, sincer i mutu, el respecte, són l'enriquiment
cultural que hem de reclamar. Potser estem necessitats del
coneixement i saviesa ancestrals d’aquells que hui en són
marginats. El diàleg intercultural és necessari, però sembla que
l’actual sistema educatiu no vol saber-ne res: les «humanitats»
són eina que forja el nostre comportament i actituds davant la vida.
Estem abocats al fracàs.
Jo
no vull que cert model de democràcia «tolere» la meua cultura i
que per fer-ho tinga que acatar les seues lleis, la meua cultura no
és folklore de cap altra ni víctima d’una raó armada. Vull que
la democràcia siga demòcrata i entenga el meu llenguatge, que és
diferent i únic, a la taula rodona de les cultures, on s’enriqueix
i es col·labora per superar els problemes. Els drets dels pobles són
inalienables. Vull la unió, no la unitat: No s'entén Espanya sense
les seues nacionalitats històriques amb plenitud.
Un pot no ser lliure, però si la seua consciència l’empenta a ser-ho
i ho és, és lliure, doncs, de transgredir la pròpia llei.
«No
hi ha altura de mires, ni nivell polític, ni política amb dimensió
humana, cap diàleg de respecte mutu; sols hi ha posicions de domini,
incompetència i mediocritat demagògica. Per això la justícia ha
caigut tan baix. Per això es tolera als mitjans el llenguatge
violent dels sables i l’exèrcit com únic garant de la democràcia»
Democràcia?
