Durant segles, els nostres pobles de la
mar havien crescut en funció de les necessitats dels seus habitants. És a
partir dels anys seixanta del passat segle quan “la cosa” canvia: en
quaranta anys es construeix més habitatge que la suma de nostres
atàviques civilitzacions; els sectors primari i secundari gairebé
desapareixen; el nostre patrimoni litoral és ferit de mort; muntanyes,
camps… Si! “Vivim del turisme”, però…
“Quan
la cultura, les tradicions, les festes, s’instrumentalitzen en nom del
negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima a la
identitat és lliurat a la sort dels interessos urbanístics o
mercantilització de l’espai públic, aleshores l’essència i la integritat
abandonen la raó d’ésser allunyant-se aquesta de nosaltres, deixant-nos
un demà privat de plenitud, d’autenticitat i de Vida”.
Conscients
de la riquesa que ens aporta el turisme (el 12% del PIB), hem de
sentir-nos (tots) responsables del demà que naix de les actuacions
polítiques del present. És per això que, sent testimonis d’aquest model
turístic basat sobretot en la construcció de segones residències i
urbanitzacions lligades a l’oferta de sol i platja, restauració i oci,
és menester, després de vorer les conseqüències en altres indrets, una
reflexió urgent davant el futur social, econòmic i mediambiental de les
nostres comarques.
Perquè
aquí a prop, a Eivissa, els treballadors de temporada arriben a
hostatjar-se en terrasses, balcons o vehicles per preus desorbitats. Ni
els residents poden permetre’s viure de lloguer durant la temporada
turística. A més a més, aquest mode de vida és insostenible, caldrien
quasi 20 arxipèlags Pitiüses per poder generar els recursos que
consumeixen i absorbir els residus que generen vora 16 milions de
turistes que arriben a duplicar en mesos estivals el número de
residents. Instal·lacions i serveis públics passen a dedicar-se quasi
exclusivament al turista en detriment del resident alhora que les
despeses ambientals d’ocupació del territori, d’us d’infraestructures de
transport, aigua potable, sanejament, energia, sanitat i seguretat, són
interioritzades.
El turisme de
masses ofega els pobles i els seus habitants. A més a més, com
repercuteix l’economia turística en el bé comú i la qualitat de vida del
poble treballador? Treballs precaris! Sous indecents! Explotació! Més
atur! Sols alguns “grans” empresaris es fan d’or.
“No
hi ha res més deplorable per a un poble que viure de l’abús en els
impostos que recauen sobre els seus propis ciutadans. I és aquesta una
conseqüència del model turístic que patim.”
Es
diu “síndrome de Venècia”. La ciutat de les gòndoles rep 22 milions de
turistes, però els nadius se’n van a altres ciutats (en 1950 vivien
175.000 venecians, hui sols hi ha 55.000, i cada any en queden menys
perquè “no es pot viure”). El ministre italià de cultura, Dario
Franceschini, se’n adonà tard quan alertava de la pèrdua de la identitat
dels venecians, inclòs el seu dialecte.
Qui
estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem
muntanyes rossegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de
penya-segats dibuixats per xalets; camps, fa pocs anys en producció, ara
farcits de camps de golf i zones d’oci; ports públics lliurats a
empresaris capitalistes que assassinen economies socials, tradicions,
identitat, privatitzant l’espai públic i els seus beneficis milionaris.
La
natura no és un objecte a explotar en nom dels interessos turístics i
econòmics, sinó a preservar i gaudir en nom de la vida, de “nosaltres
mateixos”… i d’un turisme convidat a gaudir la integració o connexió
solidària amb el nostre espai natural i cultural.
La
consecució d’un veritable turisme de qualitat ha de passar
necessàriament per la desestimació d’aquest model d’urbanisme que
agredeix els ecosistemes terrestres i marins, que atempta contra la
interdependència o vincles que viuen en totes les coses, degradades per
l’especulació de la terra. Però, veiem com es continua permetent la
construcció d’urbanitzacions en primera línia de platja, en llocs ja
erosionats… és decebedor, caminem cap al col·lapse econòmic, social i
mediambiental.
No podrem actuar en
conseqüència, en implicació, en integració, en complexitat, en harmonia,
si no estimem la nostra terra i la nostra cultura, si no actuem des de
l’estima a tot allò que conforma la nostra identitat com a poble… i
aquí, de moment, toquem pedra, tan dura com el seu imperatiu:
Reprendre els sectors primari i secundari impedint per sempre més tenir que dependre “totalment” d’importar consumibles i consumidors o turisme de masses.
Reprendre els sectors primari i secundari impedint per sempre més tenir que dependre “totalment” d’importar consumibles i consumidors o turisme de masses.
Cóm es fa això? És possible en aquestes circumstàncies? No ho
sé, però no hi ha res impossible, per això la autèntica política és un
art.