divendres, 15 de setembre del 2017

DENIARITZACIÓ?


Durant segles, els nostres pobles de la mar havien crescut en funció de les necessitats dels seus habitants. És a partir dels anys seixanta del passat segle quan “la cosa” canvia: en quaranta anys es construeix més habitatge que la suma de nostres atàviques civilitzacions; els sectors primari i secundari gairebé desapareixen; el nostre patrimoni litoral és ferit de mort; muntanyes, camps… Si! “Vivim del turisme”, però…

“Quan la cultura, les tradicions, les festes, s’instrumentalitzen en nom del negoci turístic; quan allò que hauria de preservar-se per estima a la identitat és lliurat a la sort dels interessos urbanístics o mercantilització de l’espai públic, aleshores l’essència i la integritat abandonen la raó d’ésser allunyant-se aquesta de nosaltres, deixant-nos un demà privat de plenitud, d’autenticitat i de Vida”.

Conscients de la riquesa que ens aporta el turisme (el 12% del PIB), hem de sentir-nos (tots) responsables del demà que naix de les actuacions polítiques del present. És per això que, sent testimonis d’aquest model turístic basat sobretot en la construcció de segones residències i urbanitzacions lligades a l’oferta de sol i platja, restauració i oci, és menester, després de vorer les conseqüències en altres indrets, una reflexió urgent davant el futur social, econòmic i mediambiental de les nostres comarques.

Perquè aquí a prop, a Eivissa, els treballadors de temporada arriben a hostatjar-se en terrasses, balcons o vehicles per preus desorbitats. Ni els residents poden permetre’s viure de lloguer durant la temporada turística. A més a més, aquest mode de vida és insostenible, caldrien quasi 20 arxipèlags Pitiüses per poder generar els recursos que consumeixen i absorbir els residus que generen vora 16 milions de turistes que arriben a duplicar en mesos estivals el número de residents. Instal·lacions i serveis públics passen a dedicar-se quasi exclusivament al turista en detriment del resident alhora que les despeses ambientals d’ocupació del territori, d’us d’infraestructures de transport, aigua potable, sanejament, energia, sanitat i seguretat, són interioritzades.

El turisme de masses ofega els pobles i els seus habitants. A més a més, com repercuteix l’economia turística en el bé comú i la qualitat de vida del poble treballador? Treballs precaris! Sous indecents! Explotació! Més atur! Sols alguns “grans” empresaris es fan d’or.

“No hi ha res més deplorable per a un poble que viure de l’abús en els impostos que recauen sobre els seus propis ciutadans. I és aquesta una conseqüència del model turístic que patim.”

Es diu “síndrome de Venècia”. La ciutat de les gòndoles rep 22 milions de turistes, però els nadius se’n van a altres ciutats (en 1950 vivien 175.000 venecians, hui sols hi ha 55.000, i cada any en queden menys perquè “no es pot viure”). El ministre italià de cultura, Dario Franceschini, se’n adonà tard quan alertava de la pèrdua de la identitat dels venecians, inclòs el seu dialecte.

Qui estimem la nostra terra, sentim un esquinç al cor quan contemplem muntanyes rossegades i farcides d’urbanitzacions; relleus de penya-segats dibuixats per xalets; camps, fa pocs anys en producció, ara farcits de camps de golf i zones d’oci; ports públics lliurats a empresaris capitalistes que assassinen economies socials, tradicions, identitat, privatitzant l’espai públic i els seus beneficis milionaris.

La natura no és un objecte a explotar en nom dels interessos turístics i econòmics, sinó a preservar i gaudir en nom de la vida, de “nosaltres mateixos”… i d’un turisme convidat a gaudir la integració o connexió solidària amb el nostre espai natural i cultural.

La consecució d’un veritable turisme de qualitat ha de passar necessàriament per la desestimació d’aquest model d’urbanisme que agredeix els ecosistemes terrestres i marins, que atempta contra la interdependència o vincles que viuen en totes les coses, degradades per l’especulació de la terra. Però, veiem com es continua permetent la construcció d’urbanitzacions en primera línia de platja, en llocs ja erosionats… és decebedor, caminem cap al col·lapse econòmic, social i mediambiental.

No podrem actuar en conseqüència, en implicació, en integració, en complexitat, en harmonia, si no estimem la nostra terra i la nostra cultura, si no actuem des de l’estima a tot allò que conforma la nostra identitat com a poble… i aquí, de moment, toquem pedra, tan dura com el seu imperatiu:
Reprendre els sectors primari i secundari impedint per sempre més tenir que dependre “totalment” d’importar consumibles i consumidors o turisme de masses. 

Cóm es fa això? És possible en aquestes circumstàncies? No ho sé, però no hi ha res impossible, per això la autèntica política és un art.