Festa, festejar, fe, terra, cultura, mite, tipisme, tradició, persona,
comunitat, poble, felicitat...
Què és la felicitat? Què és l’amor? No hi ha resposta, sols saps que ho
pots experimentar en l’horitzó d’allò
que estimes.
No hi ha cap poble que no tinga festes, és un imperial humà. L’essència de
la festa celebra el festeig col·lectiu de la vida del poble i la seua manera de
vorer i entendre el món. Pagà, diví, de la terra, del cel... Tots som ball,
cant, música, missa, espectacle. Tots som u en eixe “dia esdevingut sagrat”.
Sagrat, allò que no es pot manipular.
El poble que perd la seua festa en autenticitat i consciència, perd la seua
identitat.
La festa no és quelcom “per descansar”, “per desconnectar”, per “guanyar diners”. Tanmateix, hui, en esta societat que vivim, l’èxit de la festa no ve donat per l’esclat
de sentiments d’estima i d’alegria propis de l’esperit humà, sinó pels
beneficis econòmics que comporta la seua instrumentalització. És per esta causa
que s’arriba a canviar dates, s’amplien dies o s’inventen noves festes que mai
no han tingut arrel, tot en nom d’un diner vinculat a un turisme aliè amb allò
que sols pot experimentar l’ésser arrelat, ja insòlit, llunyà, com els treballs i
els dies.
La llavor de la festa ja no dona el fruit de la fruïció, sinó
mercantilisme, materialisme, la seua traïció. Sement mort.