Fou a principis dels
anys 60, teníem uns 12 anys. Aquell dia, D. Jaume, el mestre, entrà a classe i
de sobte ens va dir: Bon dia, hui farem una excursió, prepareu-se’n.
Vare’m quedar desconcertats, això no era normal, i
més encara tan enjorn. Feia dos anys que ens donava classe de ciències naturals
i mai no havia passat res de paregut.
Eixirem al carrer i començarem a caminar cap
als afores. Tots especulaven on ens portaria, recorde que li vaig dir al meu
company: “segurament anirem al camp perquè ens mostre algun bitxo”... “No! digué aquell, segur que es tracta
d’alguna flor rara”. La qüestió és que no teníem ni punyetera idea.
Al cap de vint minuts
arribarem al lloc: el Cementeri! Molts no havíem mai estat allí, i una majoria
teníem por d’entrar, tanmateix, havia
que obeir el mestre, sense remei.
Als pocs metres de
l’entrada hi havia una gran creu feta d’obra, a sota es ficà D. Jaume i tots
nosaltres al seu davant acompanyats de nínxols i tombes per tot arreu, alguns
estàvem cagats de por... què collons faríem allí?
I començà a parlar-nos:
Xiquets, comenceu a
tindre coneixement de les coses, i hui hem vingut aquí per una raó que vull que
us quede present per sempre.
A vorer, Peret, tu, què
voldries ser de major? que t’agradaria?
Jo voldria ser mestre
com vostè, li va contestar.
I tu, Vicentet?
A mi m’agradaria ser
metge.
D. Jaume comença a
preguntar un a un fins arribar als vint-i-nou que érem, allí isqueren tot tipus
de professions. Quan va acabar l’últim de dir la seua, ens dirigí aquestes
paraules:
Molts poquets arribareu
a exercir aquestes professions que haveu dit, doncs encara heu de canviar
caràcters, preferències i voluntats, sou molt menuts. Ara bé, sense dubte que
exercireu una professió, siga o no siga del vostre agrado, el fet és que, i
aquesta és la raó d’estar aquí, desenvolupeu la feina que desenvolupeu, feu el
que feu, no heu d’oblidar mai una cosa: al final vindreu a parar aquí (i ens va
invitar a pegar una ullada a les tombes tot girant la vista de costat a costat).
Au! Ja ens podem anar!
A l’endemà es va muntar
una de grossa. Molts dels nostres pares havien anat a queixar-se irritats al
director pel fet d’haver-nos portat al Cementeri, alguns no havíem pogut dormir
en tota la nit pels malsons.
No sé que degué passar,
però als pocs dies D. Jaume va desaparèixer del col·legi.
Hui, a la meua maduresa,
puc dir que sempre he tingut present la importància d’aquelles paraules,
d’aquella experiència. He sigut director de banc i vaig dimitir. He sigut polític i em varen imputar i
foragitar. Ara mateix, a punt de jubilar-me, he de tancar el meu negoci per la
competència de grans superfícies i xinesos.
La meua manera de vorer
el món, d’entendre’l... la meua idea de la economia, de la política, la
societat, la naturalesa, la convivència, els negocis o el consum... si,
confesse que sempre ha estat sotmesa a
un destí immutable, a un futur inexorable: la mort.
Havia comprés, als pocs
anys de les paraules de D. Jaume, que el meu deure com adult era,
simplement, llaurar aquest meu tros de
terra contemporani perquè els meus fills i nets demà pugen recollir un món
millor, més humà i habitable. Potser això és que havien fet els nostres
avantpassats amb nosaltres i que hui, aquesta generació absent d’esperit i
farcida d’individualisme i concupiscència, ha portat a desuetud.
Estic segur que D. Jaume
sabia perfectament que després d’allò que va fer l’expulsarien, però es va
mullar per traure’ns consciència de transformar un model de societat i de món
que ell ja veia vindre a partir d’un turisme que devastà espais naturals i
marins, sectors primaris i secundaris... d’un formigó enverinat que portà
diners fàcils i ruïna humana. Volgué evitar-ho començant en aquells xiquets.
Tindre sempre present la
mort en totes les nostres actituds i accions davant la vida en fa més humans,
més íntegres, més solidaris.
I poder dormir amb la consciència tranquil·la,
estimat D. Jaume.
