A tu, amic de
l'oblit, com a l'ocell que vola jugant, només el vent et parla d'amor. Com a la
flor que naix amb l'Abril, només el sol et dona alegria. Com a la terra li
arriba la vida, només la pluja plora per tu. Els teus ulls, amic de l'oblit, ja
no volen vorer més, sols serveixen per cridar, doncs, ja no et queden paraules,
només llàgrimes per parlar. El teu cor,
amic de l'oblit, encara, a cops tremolosos, busca l'estima, l'instant ple, el
recer de la pau, l'harmonia d'un món que no trobes...
I veus cóm s’esvaneixen
els honestos pel cobdiciós alè del nou mite, cóm agonitzen els desemparats baix
l’opulenta ombra financera, cóm s’enfonsen els savis d’humanitat trepitjats per
l’arrogància tecnològica. Si, el poder, eixos apòstols de la infàmia volen menjar-se
el món i vomiten paraules descarnades, divorciades de cor. Com a nous
glossadors de futur, anuncien allò que mai no arriba, són venedors
d’avantguarda! de prosperitat! de projectes de futur! i des
de les finestres de la teua vida, amic de l’oblit, veus passar al seu darrere tota
aquesta multitud atabalada cap al virtual destí que l’especialista en felicitat
projecta, tot ignorant-te, evitant-te. Ells sols tenen ulls pel que anuncia el
capitalisme, i miren, escolten, assenteixen, produeixen, consumeixen, un dia
rere l’altre, l’avidesa de diner, de posseir,
demà seràs ric! seràs feliç! Demà...
Et vares cansar
de cridar espaordit: aneu en compte! aneu en compte! però milions d’ones mediàtiques
que propaguen la finalitat de la seua propaganda entelen l’espai que els cau a sobre, se’ls fa
la nit al seny, nit tancada. No et veuen, no t’escolten, tot ignorant-te,
evitant-te... deixa’ls anar! deixa que les
turbes d’insaciables acòlits es consumisquen consumint la consumada misèria d’aquesta societat inhumana i miserable. Desesperats
i bigarrats, allà van com deixebles de lladres i delinqüents, corruptes i
terroristes legals que els furten la veu, els drets , la dignitat i la justícia
social. Soscaven pau, amor i llibertat, i no se n’adonen! creuen viure en
democràcia! Són més pobres i desgraciats que tu, amic de l’oblit.
Corferit i
impotent, vius la solitud com un teu refugi, allí sents quelcom que t'eleva per
sobre llops i guineus del lucre que devoren l'excelsa bondat i denigren la seua
font. I vius aquesta llibertat almenys fins que et troben i t’acusen de
transgredir la llei per vagabund, sense adonar-se’n que ets “persona”, eres
sentiment, naturalesa, eres estima... aquesta és la causa per la qual vius un món
aliè, sense cap dret ni cura... ells, cóm t’han de vorer en ple dia? Són cecs
d’humanitat!
Però ja arriba el
jorn dels desheretats, ja alcen la seua últimaº mirada els savis desemparats assabentant-se del seu destí final, i d'entre
la foscor de l'oblit humà albiren un present de vida, de llum, és aleshores quan
senten la plenitud de l’ésser, de la consciència, i l’amic de l’oblit, en instant fugaç experimentà tot el dolor i la pena d’aquella humanitat ...
per fi, l’aigua d’aquella gota es va fondre amb l’etern oceà de la vida, en
pau. Per ells, l’esperança és arribada.
“No em feu eixir
hui al carrer, hi ha massa soroll que l’ànima eixorda i mata. No espereu que us
entenga, no sóc gota d’aigua que
desapareix, el meu món és ma casa i la meua casa univers de relació, perdurable. Qui vulga entrar, que
es netege bé les mans abans de trucar la porta... i potser demà puga'm eixir als
carrers, sense por, a lluitar amb les eines de la raó i dignitat humana”