“Deixem-nos de contes: la única responsabilitat social
que te una gran empresa capitalista és augmentar el seu benefici”.
Després d’anys denunciant grans multinacionals que atemptaven (i
atempten) contra el medi ambient i els drets humans, l’ONU acaba d’aprovar una
resolució encaminada a vigilar i evitar estos actes inics. La sorpresa (o no)
és que tant la Unió Europea com els EEUU han votat en contra, tanmateix, a
partir de 2015, hauran de complir (o no) amb la nova legislació.
Mentrestant, alguns “empresaris” creuen que amb campanyes
publicitàries i faules de la R.S.C., ja tenen la “benedicció” de la societat i
poden fer el que els vinga en gana. Hem d’entendre que, si tenen diner per
portar a terme estes històries no és per qüestions “filantròpiques” (això és el
que volen que la gent pense), sinó per potenciar el “valor de la marca”,
fidelitzar clients i usuaris i, sobretot, acumular poder institucional i
mediàtic, ser “imprescindibles” en el camp polític-econòmic on el “futur” és
comodí de tota promesa política-mercantil que afecta directament a la gran
massa.
Un exemple, Repsol:
A través del seu departament de relacions comunitàries, Repsol
(que te més de 350.000 Km2 de superfície petroliera al món) arribà al territori
Waorani (Ecuador) per oferir a aquelles comunitats un “futur” pròsper.
Però, l’explotació petrolera en aquell indret comportà
contaminació, desforestació i mort d’ecosistemes. Els waorani no feien
distinció entre el món físic i l’espiritual; el bosc, els arbres i els
rius havien segut la seua casa, la seua vida: caça, pesca i cultiu de la yuca.
Hui molts joves waoranis es passen les hores mirant pel·lícules
americanes de gènere “walker” mentre els seus pares s’emborratxen amb les
prostitutes en nom del progrés. Despullats de tota saviesa ancestral, depenen
totalment de Repsol: vesteixen, mengen, cobren sou i viuen el “model” de vida
occidental que els imposen. Mor la tradició, la sacralitat.
La construcció d’infraestructures ha modificat
artificialment el medi i la contaminació tòxica ha acabat amb gairebé, no sols
la salut dels seus pobladors, sinó de tot l’hàbitat.
Repsol ha violat el dret a la vida d’aquella cultura amb
la R.S.C. com a garant socioambiental.
Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Colòmbia, Veneçuela,
Brasil, Mèxic... i així fins a més de 30 països al món seguint la mateixa
“política” avalada pel BM, FMI, els paradisos fiscals i els mils de milions de
dòlars de beneficis que procuren i executen noves lleis ”permissives” fiscals i administratives al seu servei.
No sabem si la ONU, com hem referit, podrà “humanitzar” este Mamut.. o serà el
Mamut qui mana de l’ONU?
Però, Dénia també te una gran empresa amb la seua
corresponent Responsabilitat Social Corporativa, parlem de Baleària.
Després de segles d’integració i comunió entre els
deniers i el port, entre la ciutat i la mar, la nostra Generalitat, sempre
preocupada pel bé comú i l’interès general dels ciutadans, arriba i diu en nom
del progrés: “aquí podríem generar milions d’euros anuals, anem allà!”, així,
de la mateixa manera que els territoris dels mil·lenaris pobles originaris no
pertanyen a aquelles tribus sinó a l’estat, i aquest els lliura a les
multinacionals perquè els exploten amb la condició de generar milions de
dòlars, la nostra Generalitat a lliurat (legalment!) a l’empresa privada el
nostre port per les mateixes raons... si, el port es una qüestió d’estat (com va dir el President de la naviliera), i l’estat
fa el que creu millor pel “bé” de la seua societat sense debatre ni preguntar a
la ciutadania (aquest dèficit és atès per la unitat pal·liativa de la R.S.C. i els seus
“especialistes”), sempre en nom de la democràcia.
Estudis socioeconòmics? Pros i contres? Desaparició d’un
recurs econòmic tradicional? Estudis d’impacte ambiental? Contaminacions? L’ecosistema
marí? Cap problema.
Dénia no és sense el port ni el port és sense Dénia, però,
de fa pocs anys i després de segles, aquesta “comunió cultural viva” ha mort. Els
mariners i la seua manera de vorer el món, mites, rondalles, averanys i un llarg
etc.; els deniers que anàvem a gaudir d’una estona de pesca, d’un passeig,
d’una xerrada, d’un paisatge insuperable... lloc de relació entre les persones,
de convivència i, sobretot, d’allò que, primordialment, cadascú busca al llarg
de la seua vida: felicitat.
Tot ha estat desfet. Hui el neoliberalisme campa per tot
arreu i les grans empreses del capitalisme ja són forces supranacionals que
obeeixen una sola ideologia: fer diner com siga.
Arriben, desfan i s’enriqueixen alhora que fan creure a
la gent ser imprescindibles per l’estabilitat de les seues economies.
Bars, restaurants, zones d’oci, cinemes, teatres,
estacions d’autobusos, pàrquings, nous vials, passejos peatonals... tot açò i
més, amb el suport de la Generalitat, partits polítics i “agraïts” mitjans de
comunicació, es concentrarà al port de Dénia en nom de la innovació i “millora”
de la societat que resa la R.S.C.
Mentrestant, els ciutadans continuarem allunyant-nos d’allò
que ens és propi i genera felicitat sense aturar-nos a pensar que aquestes
“modificacions artificials del medi”, no sols són agressions als ritmes sagrats
de la natura, sinó també a nosaltres mateixos. Qui treu gran benefici de totes
estes desfetes?
I així va el món.
