dimecres, 21 de maig del 2014

QUAN LA INDECÈNCIA GOVERNA

                             

Tota “persona” que represente la voluntat de la ciutadania, dotada d’autoritat per desenvolupar la funció política, sap que l’art de gestionar i organitzar la vida pública sols podrà portar-se a terme si te consciencia del bé i la justícia, Amor per la vida.
Dit ideal no podrà fruir si no s’és virtuós amb el que encomana el seu programa polític i la seua relació ètica. Però, res de tot açò no és possible sense la dimensió humana del polític, doncs, el mateix que la política no pot emancipar-se de la vida pública, tampoc el polític pot trobar aquesta plenitud sense la participació del seu esperit.


Lluny d’aquestos ideals, política, polític i justícia, hui viuen el seu descrèdit. L’individualisme i el seu afany de poder i diner, han penetrat profundament en l’àmbit governamental, fins a tal punt que la corrupció és mèrit per a l’èxit democràtic, com així ho avalen les urnes en alguns territoris.
Autèntics delinqüents de lesa democràcia presents en institucions denigren “persones” creadores i honestes que són crucificades i abandonades amb la col·laboració de mitjans i de fiscals, doncs “molesten” a empresaris “finançadors” i connivents que negocien, en privat i a la salut de la democràcia, el rèdit de tanta infàmia esdevinguda paradisos fiscals amb fortunes de diner públic saquejats pels insignes insolents.

I enmig de tanta prostitució, encara hi ha qui s’espanta de la poca humanitat que promulguen “copagos” i retalls a persones discapacitades i dependents. Encara hi ha qui es sorprèn pel fet que a Novelda no deixaren passar els manifestants de la “Marxa per la Dignitat”, o que la Diputació d’Alacant impedís deixar entrar a l’Auditori un jove discapacitat:

Alfredo Sánchez, de Crevillent, des dels 4 anys fa la vida cosit al llit amb un respirador artificial, està cec des que tenia 23 anys, i ara que en té 29, la democràcia li tanca les portes d’un Auditori públic.

El passat Abril, el compositor Marcos Galvany, va invitar Alfredo a l’estreno europeu de la seva òpera “Oh my son” a l’Auditori de la Diputació d’Alacant. Tan gran va ser la il·lusió que el seu pare, José Maria (que va deixar el seu treball per cuidar del fill. La seva esposa te un 40% de discapacitat), malgrat que tenen el mínim per poder menjar i pagar tot el que no els cobreix la S.S. (els rebaixaren l’ajuda de 700€ a 400), va anar a comprar roba per l’esdeveniment. Però, poc abans d’eixir cap Alacant i després de 2h. de preparatius, va sonar el telèfon per dir-los que la Diputació s’havia negat a que entraren a l’Auditori: “El no es un discapacitado normal. ¿Tú has visto una cama en un auditorio?”. Són arguments de la Diputació.

Aquest exemple és resultat d’un sistema pervers  amb el qual em nego a conviure.