De totes les coses, la més sublim és la Vida, aquesta il·luminació vinguda
del seu inesgotable i continu brollar: l’experiència trinitària. Perquè tu i jo
no som ni u ni dos... som divins, humans i còsmics. Penetrant la nostra
consciència al lloc de la percepció ens fonem en aquesta realitat integral de
la qual som protagonistes, fent parlar el sentiment i aprenent dels missatges
del vent, dels arbres, dels ocells, de la naturalesa... els signes del temps
són amb ells.
Com la nit ens porta la foscor, també la lluna és claror; com el tro ens
porta la por, també el llamp ens deixa vorer; com la mort arriba quan vol,
també la nostra consciència escampa el fum que parla d'un absurd no res… perquè
la mort no és sinó un instant més d’aquesta humana eternitat del present. La
nostra vida i la nostra mort pertanyen a l’incommensurable, magnànima i perenne
llum d’un Univers de consciència, de bé, de moviment, de canvi, de pau, d’harmonia,
de justícia, de ritme, de sentit, de relació, d’eternitat i de misteri... de Déu,
símbol d’aquesta magnanimitat. L'absent és immortalitat... “és” la plenificació de la mort, “és” la paraula, el verb a
través del qual "Som", i som temps.
No hi ha res més trist que una vida buida de sentiment, d’emoció de penes i
alegries; no hi ha res més bonic que viure la pau i l’harmonia, la seua
interconnexió i integritat per descobrir l’expressió de les flors, dels ocells,
dels arbres, del vent... per descobrir-nos lliures sent “persona”, sent humans,
sent natura i Univers. Aleshores comprendrem que senzillesa, respecte,
diferència, tolerància i unió, en són les eines que constitueixen un tot del
qual nosaltres en formem part: heus aquí l'amor per la Vida, heus aqui la plenitud!
Cal un somriure a cada instant, en qualsevol situació que ens trobem... a
cada instant! doncs, som vius!
